divendres, 21 de novembre de 2008

EL RESPLANDOR DE L'ARBRE

Un petit conte en forma de diàleg

(...) De fet, no és d’ara. La intuïció de que hi ha un altre lloc, un altre nivell de possibilitats, una altra manera d’estar, o més aviat de veure, m’ha acompanyat des que en tinc memòria. Que com ho sé? Que com ho he viscut? Ho he sabut sempre i o he anhelat sempre. I juraria que, fins i tot, n’he vist alguna cosa no sé com ni a través de què. Potser el món que veiem té escletxes per on es filtra l’olor de l’altra banda, tan estranya i coneguda, tan remota i tan present. Però com que del que es tracta és d’evitar l’abstracció, com que ara per ara l’únic camí que em resulta més o menys certer és el de l’experiència, tan propera a la vida, us explicaré la història d’un nen a qui li agradava jaure sota l’arbre de Nadal.

Un vespre, mentre els seus pares paraven la taula per sopar i una música nadalenca ressonava mig ensordida des del sol altaveu de l'aparell de televisió...

Un vespre, mentre els seus pares paraven la taula i la melodía nadalenca d'una... música... nadalenca...

Un vespre fred i fosc de desembre, mentre la seva àvia preparava el sopar i una música de Nadal, sorda i somorta era escupida pel vell aparell de televisió, un nen...

El fred i la foscor trista de desembre s'havien quedat al carrer. Dins, acompanyat pel so somort d'un anunci de Nadal, que emanava d'un aparell de televisió solitari, un nen de vuit anys jeia sota...

Narrador: No, no, no, no, noooo... no és això! Altra vegada el mateix!
Mort: (se’l mira de reüll amb una expressió entre burleta i compassiva; i al cap d’una estona, es pronuncia) No piquis les tecles tan fort, l’ordinador no en té cap culpa. Què vols posar?
Narrador: Vull expressar aquella sensació que tenia quan era petit i m’ajeia sota l’arbre de Nadal. Aquella mena de sensació de realitat màgica, no pas pel fet de ser Nadal... de fet en aquells moments, no recordo que hi pensés en Nadal. Aquells moments màgics tenien més a veure amb la claror vermellosa dels llumets de l’arbre, amb les fulletes punxegudes acabades de caure i l’olor d’avet. Era com si allà sota la realitat fos una altra, més intensa que la que vivia fora, tan sols uns centímetres més enllà i mig metre més amunt... te’n recordes?
Mort: Ja saps que jo me’n recordo de tot.
Narrador (en to irònic): Perdoni, majestat, m’havia oblidat d’aquest detall insignificant.
Mort: T’ha tornat a passar.
Narrador: Què?
Mort: Enfadar-te. T’has emprenyat perquè ho vols fer massa bé. De tot en vols fer un brodat perfecte, i saps per què?
Narrador: Digues-m’ho tu que ho saps tot!
Mort: Per exhibir-te, per lluir. Sempre has de destacar, de ser brillant. El teu ego és molt hàbil i aprofita per manifestar-se de les man...
Narrador: Ei, moltes gràcies, que bé que t’ha quedat! Si realment em vols ajudar, dóna’m arguments de veritat que em facin reflexionar, que em remoguin coses de dins, però sisplau, no em vinguis amb frases fetes de llibret d’autoajuda. Saps perfectament com l’arribo a tenir de treballat aquest tema. Faig les coses no pels altres sinó perquè les sento, perquè hi ha alguna cosa aquí dins que em mou a fer-les (picant-se el cor insistentment amb els dits de la mà dreta).
Mort (amb to pausat però amb la mirada burleta): N’has après tant que fins i tot de la humilitat en fas bandera. Si del que es tracta és d’anar estripat, tu has de ser el més ben estripat de tots, això sí, impecablement estripat... ja, ja! Ets un coi d’il·luminat xerrameca. Què, ara t’emprenyes? No t’ho hauria d’estar dient tot això a aquestes alçades. Tan evolucionat que et penses que estàs, hauries de veure el que tens davant dels morros.

Una pausa tensa, espessa i tremolosa com una gelatina.

Fotograma d'una escena de El séptimo Sello d'Ingar Bergman, potser la imatge més característica d'aquest film.

Mort (reprenent la conversa): Bé, felicitats, trigaré molt a venir-te a buscar, em temo que encara et queda molta feina per fer en aquesta vida... O potser no. Millor una altra cosa, què et sembla si se t’enduc aquesta mateixa nit i et faig repetir curs en un altre lloc... ja, ja, ja, ja, ja!
Narrador (visiblement ofès i enfadat): Ves-te’n a la merda!
Mort: D’acord, però m’hi hauràs d’acompanyar, ja saps que anem junts a tot arreu.

Un segon de pausa i tots dos esclaten a riure sorollosament.

Narrador: Quin mal hi ha en fer les coses bé? Miro de trobar un discurs que arribi als altres.
Mort: No, el parany no està en el discurs que fas servir, el parany està en enfadar-te. Que no ho veus? Tan és que ho facis més bé o més malament. Renuncia a aquesta ànsia de perfecció. Renuncia aquest ego, deixa’l anar... Atreveix-te a morir! Però encara no tens pebrots. No pots passar sense el reconeixement dels altres. I si darrera aquest reconeixement hi hagués el no res? Brbrbrrrrrrhhh... Potser resulta que en realitat no ets ningú. Si treus el reconeixement, contra què et definiràs? Què en quedaria de tu?
Narrador (es queda una estona pensatiu, amb la mirada perduda, i finalment respon): De fet, ben poca cosa...

La Mort se’l mira amb una mirada tendra i somriu. L’aire es torna silenci, i al cap d’uns minuts el narrador alça la vista suament.

Narrador (amb els ulls humits): ...ben poca cosa. Però la història de l’arbre és bona, perquè em permet explicar una experiència íntima, o potser la vivència de la pròpia intimitat. Aquella llum vermella que es reflectia en el mosaic fred, i l’olor vegetal de l’avet... era tan misteriós, tan irreal, però m’hi sentia tan bé...!

La Mort se’l continua mirant mantenint la mateixa expressió.

Narrador: (mirant-se a la Mort) Quan va ser que em vaig començar a perdre? En quin moment em vaig desconnectar?
Mort: Tu què creus?
Narrador: No ho sé, tu no m’ho pots dir?
Mort: Saps que no puc. Ets tu qui ho ha de veure.

Pausa.

Narrador: Potser quan em vaig començar a fer preguntes per intentar atrapar-ho tot. Potser quan vaig vendre la meva ànima a la por, pensant-me que així l’aigua de la vida no s’esmunyiria mai més entremig dels meus dits. Potser quan vaig aprendre a menysprear el present...

Fi


1 comentari:

Diana ha dit...

Aquest conte m'ha fet pensa en Los principes valientes, de Javier Pérez Andújar.

"De esta manera, y de muchas otras similares, empezaré a descubrir que existe en todo lo que me rodea una circularidad, un derecho a la coincidencia, una necesidad de rima interna, un imulso hacia la consonancia escondida, y me quedaré asimismo con la sensación de que las cosas me están hablando, en su manera embarullada, desde la dimensión de la vida, y uno, que ya sabe por Sartre que la vida no es la naturaleza, interpreta desde su lado del telón esas señales que le llegan."

Gràcies pel conte.