dimarts, 16 de desembre de 2008

EL SAFAREIG

O com la teva ment crea la realitat que t'envolta
(...) Ets dins un safareig ple d'aigua. La quietud és absoluta. Amb prou feines respires. Mires la superfície de l'aigua que hi ha al teu voltant. És ben plana. De fet, és un mirall que reflexa el teu rostre, el teu cos, amb una nitidesa absoluta; de fet és un vidre de puresa mineral d'una transparència tal que la imatge del fons del safareig es fa present amb tota la seva frescor sense haver de vèncer cap resistència. Tot és allà i prou: petites comunitats de granets de sorra, una munió de ratllades i de taques insolubles vestigis muts d'episodis viscuts, el tap del desaigua lligat a una cadeneta d'acer inoxidable...
(...) Ets dins el safareig i la teva respiració s'ha fet més profunda i seguida. La superfície de l'aigua es balanceja uns graus amb cada expansió i contracció de l'abdomen. Vaivé suau i lleugers tremolors que fan vibrar la teva imatge reflectida i que conviden a ballar les comunitats de granets de sorra, que habiten al fons, sobre unes línies i unes taques que fan ziga-zaga. La cadeneta d'acer segueix el ritme i el tap continua ferm al seu lloc.
(...) Ets dins el safareig xapotejant amb els braços damunt de l'aigua, cada cop amb més força i més intensament. Ara la superfície s'alça en grans ondulacions que xoquen contra la paret del safareig. Tot és agitació i moviment. La teva imatge s'ha disgregat de tal manera que resulta impossible recompondre-la. Les comunitats de grans de sorra han aixecat el vol i la cadeneta s'arrosega d'un costat a l'altre inflingint petites estravades al tap, el qual deixa esmunyir minúscules quantitats d'aigua alliberant bombolletes perdudes cap a la superfície. Les onades i els esquitxos mullen la teva pell fins les espatlles.

Quan torna la calma res ja no és com abans. Ara tens fred i la pell de gallina. Les comunitats de grans de sorra són unes altres i s'han instal·lat en regions diferens del fons, i la cadeneta del tap ha quedat enroscada al seu voltant.
Com el teu cos dins l'aigua del safareix, la teva ment i el món que t'envolta.
Més enllà d'aquesta metàfora la ciència ens dóna indicis que no deixen pas indiferent. Però d'això ja ens n'ocuparem una altra estona.

Chao...!

1 comentari:

Diana ha dit...

“(...) Gauss es va posar a parlar de l’atzar, l’enemic del coneixement, que ell sempre havia volgut vèncer. Observant-los de prop, darrere de tots els esdeveniments es veia la infinita delicadesa del teixit de la causalitat. Allunyant-se’n prou, es feien evidents les mostres grosses. La llibertat i l’atzar eren una qüestió de distanciament mitjà, un tema de distàncies.

(...) A vegades sospitava que fins i tot les lleis de la física actuaven d’una manera estadística i, en conseqüència, permetien excepcions: els fantasmes o la transmissió del pensament.

(...) La mare havia preguntat com havia d’educar els seus fills ni més ni menys que a Goethe.
Una parella de germans, va dir aquest, en què s’expressés adequadament la diversitat de les aspitacions humanes i on, per tant, les abundants possibilitats d’acció i de goig es convertissin en la realitat més exemplar era, de fet, un espectacle encaminat a omplir l’intel•lecte d’esperança, i l’esperit, de tota mena de reflexions.
Ningú no va entendre la frase.”

El mesurament del món
Daniel Kehlmann


M’encanta la foto.