LA METÀFORA DE LA FONT

En agraïment a l'acompanyament que rebo

Entrada recuperada del desaparegut blog Perspectives. Diari d'una recerca, publicada el divendres 30 de novembre de 2007

La metàfora de la font
Un apunt sobre els conceptes budistes de la interdependència i la vacuïtat

Imagina’t que t’estàs banyant en una font d’aigua termal. La font és com una mena de safareig d’on brollen diversos dolls d’aigua calenta que afloren a la superfície com si fossin
bombolles: blub-blub-blub-blub...

Te les mires. Saps què són, de què estan fetes, com funcionen i no tens problemes per acceptar-ho: unes emanacions d’aigua temperada que brollen amb força des del fons creant uns corrents ascendents que produeixen, en arribar a la superfície, uns promontoris d’aigua en constant agitació. De fet parteixes d’això perquè és el que en saps. Saps que les bombolles no són més que un fenomen produït per l’aflorament d’un doll d’aigua en la superfície d’una bassa. Saps que la seva naturalesa és canviant, que no és estàtica: l’aigua de què estan fetes aquestes bombolles no és mai la mateixa; puja, aflora i es dissipa, puja, aflora i es dissipa, puja, aflora...

Salta a la vista que no tenen una existència pròpia ni independent. Depenen d’un conjunt de condicions i de causes: la profunditat del bassal, la pressió en què surten els dolls, la temperatura, l’activitat geològica que va fracturar la roca per on emanen, la pluviometria de les muntanyes properes... Tanmateix, si vols pots percebre-les com a objectes estàtics, com si tinguessin una existència independent. És molt senzill. N’hi ha prou fent un simple exercici:

En tries una, li poses la mà al damunt suaument i notes la seva pressió, la seva forma ondulant i el seu moviment; és una sensació agradable i juganera; deixes passar una estona fins a familiaritzar-te amb la nova amiga; i ara, te la mires com un objecte oblidant de què està feta, com s’ha format i d’on prové el seu moviment; ara és un ésser que es bellugasota la teva mà; fins i tot li podries posar un nom; per què no ho proves? Potser així li agafes afecte.

Ara la veus com un objecte independent que té una existència pròpia. Igual que tu? En realitat, saps que aquesta existència independent de les bombolles és una il·lusió que has creat amb la teva ment i que pots retornar a la visió directe del fenomen real sempre que vulguis. Però... imagina’t per un moment que amb nosaltres passés exactament el mateix.

...I si resultés que som com les bombolles, fenòmens sense una existència independent, resultat d’un fluir constant de substàncies, d’energia i de pensaments...? Potser l’única cosa que ens diferencia de la nostra bombolla és la velocitat en què percebem el canvi.

Sssshhhhh.... Hi pensaràs...?

Fins la propera.

"HEROES"

I heroïnes

En Hiro Nakamura era el meu personatge preferit de la sèrie de TV Heroes [1]. De tots els herois i heroïnes protagonistes, en Hiro era el que més s'assemblava a un antiheroi: físicament d'allò més corrent, de tarannà provincià -qualitat accentuada per un domini de l'anglès ortopèdic- i d'una ingenuïtat que incomodava al més pintat, fins i tot als dolents. Deia coses tan rares que costaven d'entendre... alguna cosa així com que volia salvar el món, crec.



Però potser al capdavall en Hiro no és pas un personatge tan estrany. Si no digueu-me qui de vosaltres no ha somniat mai en ser protagonista de la noble missió de salvar el món fent ús d'algun poder sobrenatural. A més, i si salvar el món no fos una empresa tan novel·lesca com sembla? I si es tractés d'una tasca que pogués ser duta a terme dins l'esfera més propera a cadascú i a cadascuna de nosaltres? I vist des d'un punt de vista quantitatiu, quina seria la mesura d'una acció heroica? És a dir quantes "unitats de món" salvades per "acció" serien necessàries per a poder afirmar que ens trobem davant d'una "heroïcitat"? Però abans de respondre caldria esbrinar què coi és una "unitat de món"? Un nombre determinat d'hectàrees? Uns metres cúbics d'espai vital? La massa del planeta dividida pel nombre d'habitants en la data del naixement de Crist, o en la data de la invenció de l'impremta... o en la data del primer vol tripulat a l'espai?

Buuufffff, em sembla que ens estem complicant la vida. Potser tot plegat és més senzill. Què tal si fem que la mesura del món siguem nosaltres mateixos? Al cap i a la fi, què és el món sinó la vivència que en tenim els éssers que l'habitem? Sense les nostres mirades, sense les experiències individuals i compartides que en tenim, sense els judicis i prejudicis que hi fem o sense la consciència de ser-hi presents, no hi hauria món; en qualsevol cas, manllevant una idea de Freire, tan sols hi hauria entorn:

"Reflexionar, evaluar programar, investigar, transformar son especifidades de los seres humanos en el mundo y con el mundo. La vida se torna existencia y el entorno, mundo, cuando la conciencia del mundo, que implica conciencia de mí, al emerger ya se encuentra en relación dialéctica con el mundo."

(Freire 2007) [2].

Aleshores, potser salvar el món consisteix simplement en salvar-se a un mateix, ja que som nosaltres a través de cada vida que fem món el món. I ho fem edificant-lo, degradant-lo, admirant-lo, anomenant-lo i transformant-lo; en definitiva, tantes heroïcitats com vivències possibles...i tantes salvacions com mirades diferents: realitzar una gran obra, defensar els desvalguts, caminar cap a la il·luminació o renunciar a la pròpia llegenda personal per la impossibilitat atàvica d'abandonar als qui han arribat al món a través teu, per la necessitat peremptòria de nodrir-los amb un amor de naturalesa gairebé bioquímica.

Mrs . Darling amb dos dels seus fills.

Aquesta darrera és la història dels herois que decideixen quedar-se a terra per enfrontar-se a un exèrcit de monstres i de dimonis que rarament surten a cap pel·lícula d'aventures. Herois i heroïnes com Mr. Darling a la pel·lícula de Peter Pan [3], un home tímid d'allò més corrent, assalariat mediocre, espantadís i avorrit, apretat i autocontingut, però que, com explica Mrs. Darling als seus fills amb una gran tendresa, un home molt valent perquè ha estat capaç de renunciar als seus somnis per donar vida als qui més estima.

Feliç 2009, herois i heroïnes!

[1] El que dic es basa en la primera temporada, ara ja deu fer tres o quatre anys; les altres temporades ja no valien res; als nord-americans sovint els passa com a mi amb la cuina, quan un plat em comença a quedar bo no em sé aturar a temps i li vaig afegint espècies i condiments fins que l'esguerro; l'art té més a veure amb la mesura que amb la qualitat dels materials.

[2] Freire, P. (2007). A la sombra de este árbol. Barcelona: El Roure.

[3] Peter Pan. USA 2003. Dir. P. J. Hogan. Universal Pictures. (sento no haver trobat l'escena en qüestió al YouTube; dec ser un mal buscador o potser els grans herois continuen interessant més que no pas els "pringats" com Mr. Darling).

EL SAFAREIG

O com la teva ment crea la realitat que t'envolta

(...) Ets dins un safareig ple d'aigua. La quietud és absoluta. Amb prou feines respires. Mires la superfície de l'aigua que hi ha al teu voltant. És ben plana. De fet, és un mirall que reflexa el teu rostre, el teu cos, amb una nitidesa absoluta; de fet és un vidre de puresa mineral d'una transparència tal que la imatge del fons del safareig es fa present amb tota la seva frescor sense haver de vèncer cap resistència. Tot és allà i prou: petites comunitats de granets de sorra, una munió de ratllades i de taques insolubles vestigis muts d'episodis viscuts, el tap del desaigua lligat a una cadeneta d'acer inoxidable...

(...) Ets dins el safareig i la teva respiració s'ha fet més profunda i seguida. La superfície de l'aigua es balanceja uns graus amb cada expansió i contracció de l'abdomen. Vaivé suau i lleugers tremolors que fan vibrar la teva imatge reflectida i que conviden a ballar les comunitats de granets de sorra, que habiten al fons, sobre unes línies i unes taques que fan ziga-zaga. La cadeneta d'acer segueix el ritme i el tap continua ferm al seu lloc.

(...) Ets dins el safareig xapotejant amb els braços damunt de l'aigua, cada cop amb més força i més intensament. Ara la superfície s'alça en grans ondulacions que xoquen contra la paret del safareig. Tot és agitació i moviment. La teva imatge s'ha disgregat de tal manera que resulta impossible recompondre-la. Les comunitats de grans de sorra han aixecat el vol i la cadeneta s'arrosega d'un costat a l'altre inflingint petites estravades al tap, el qual deixa esmunyir minúscules quantitats d'aigua alliberant bombolletes perdudes cap a la superfície. Les onades i els esquitxos mullen la teva pell fins les espatlles.

Quan torna la calma res ja no és com abans. Ara tens fred i la pell de gallina. Les comunitats de grans de sorra són unes altres i s'han instal·lat en regions diferens del fons, i la cadeneta del tap ha quedat enroscada al seu voltant.

Com el teu cos dins l'aigua del safareix, la teva ment i el món que t'envolta.

Més enllà d'aquesta metàfora la ciència ens dóna indicis que no deixen pas indiferent. Però d'això ja ens n'ocuparem una altra estona.

Chao...!

EL RESPLANDOR DE L'ARBRE

Un petit conte en forma de diàleg

(...) De fet, no és d’ara. La intuïció de que hi ha un altre lloc, un altre nivell de possibilitats, una altra manera d’estar, o més aviat de veure, m’ha acompanyat des que en tinc memòria. Que com ho sé? Que com ho he viscut? Ho he sabut sempre i o he anhelat sempre. I juraria que, fins i tot, n’he vist alguna cosa no sé com ni a través de què. Potser el món que veiem té escletxes per on es filtra l’olor de l’altra banda, tan estranya i coneguda, tan remota i tan present. Però com que del que es tracta és d’evitar l’abstracció, com que ara per ara l’únic camí que em resulta més o menys certer és el de l’experiència, tan propera a la vida, us explicaré la història d’un nen a qui li agradava jaure sota l’arbre de Nadal.

Un vespre, mentre els seus pares paraven la taula per sopar i una música nadalenca ressonava mig ensordida des del sol altaveu de l'aparell de televisió...

Un vespre, mentre els seus pares paraven la taula i la melodía nadalenca d'una... música... nadalenca...

Un vespre fred i fosc de desembre, mentre la seva àvia preparava el sopar i una música de Nadal, sorda i somorta era escupida pel vell aparell de televisió, un nen...

El fred i la foscor trista de desembre s'havien quedat al carrer. Dins, acompanyat pel so somort d'un anunci de Nadal, que emanava d'un aparell de televisió solitari, un nen de vuit anys jeia sota...

Narrador: No, no, no, no, noooo... no és això! Altra vegada el mateix!
Mort: (se’l mira de reüll amb una expressió entre burleta i compassiva; i al cap d’una estona, es pronuncia) No piquis les tecles tan fort, l’ordinador no en té cap culpa. Què vols posar?
Narrador: Vull expressar aquella sensació que tenia quan era petit i m’ajeia sota l’arbre de Nadal. Aquella mena de sensació de realitat màgica, no pas pel fet de ser Nadal... de fet en aquells moments, no recordo que hi pensés en Nadal. Aquells moments màgics tenien més a veure amb la claror vermellosa dels llumets de l’arbre, amb les fulletes punxegudes acabades de caure i l’olor d’avet. Era com si allà sota la realitat fos una altra, més intensa que la que vivia fora, tan sols uns centímetres més enllà i mig metre més amunt... te’n recordes?
Mort: Ja saps que jo me’n recordo de tot.
Narrador (en to irònic): Perdoni, majestat, m’havia oblidat d’aquest detall insignificant.
Mort: T’ha tornat a passar.
Narrador: Què?
Mort: Enfadar-te. T’has emprenyat perquè ho vols fer massa bé. De tot en vols fer un brodat perfecte, i saps per què?
Narrador: Digues-m’ho tu que ho saps tot!
Mort: Per exhibir-te, per lluir. Sempre has de destacar, de ser brillant. El teu ego és molt hàbil i aprofita per manifestar-se de les man...
Narrador: Ei, moltes gràcies, que bé que t’ha quedat! Si realment em vols ajudar, dóna’m arguments de veritat que em facin reflexionar, que em remoguin coses de dins, però sisplau, no em vinguis amb frases fetes de llibret d’autoajuda. Saps perfectament com l’arribo a tenir de treballat aquest tema. Faig les coses no pels altres sinó perquè les sento, perquè hi ha alguna cosa aquí dins que em mou a fer-les (picant-se el cor insistentment amb els dits de la mà dreta).
Mort (amb to pausat però amb la mirada burleta): N’has après tant que fins i tot de la humilitat en fas bandera. Si del que es tracta és d’anar estripat, tu has de ser el més ben estripat de tots, això sí, impecablement estripat... ja, ja! Ets un coi d’il·luminat xerrameca. Què, ara t’emprenyes? No t’ho hauria d’estar dient tot això a aquestes alçades. Tan evolucionat que et penses que estàs, hauries de veure el que tens davant dels morros.

Una pausa tensa, espessa i tremolosa com una gelatina.

Fotograma d'una escena de El setè segell d'Ingar Bergman.

 

Mort (reprenent la conversa): Bé, felicitats, trigaré molt a venir-te a buscar, em temo que encara et queda molta feina per fer en aquesta vida... O potser no. Millor una altra cosa, què et sembla si se t’enduc aquesta mateixa nit i et faig repetir curs en un altre lloc... ja, ja, ja, ja, ja!
Narrador (visiblement ofès i enfadat): Ves-te’n a la merda!
Mort: D’acord, però m’hi hauràs d’acompanyar, ja saps que anem junts a tot arreu.

Un segon de pausa i tots dos esclaten a riure sorollosament.

Narrador: Quin mal hi ha en fer les coses bé? Miro de trobar un discurs que arribi als altres.
Mort: No, el parany no està en el discurs que fas servir, el parany està en enfadar-te. Que no ho veus? Tan és que ho facis més bé o més malament. Renuncia a aquesta ànsia de perfecció. Renuncia aquest ego, deixa’l anar... Atreveix-te a morir! Però encara no tens pebrots. No pots passar sense el reconeixement dels altres. I si darrera aquest reconeixement hi hagués el no res? Brbrbrrrrrrhhh... Potser resulta que en realitat no ets ningú. Si treus el reconeixement, contra què et definiràs? Què en quedaria de tu?
Narrador (es queda una estona pensatiu, amb la mirada perduda, i finalment respon): De fet, ben poca cosa...

La Mort se’l mira amb una mirada tendra i somriu. L’aire es torna silenci, i al cap d’uns minuts el narrador alça la vista suament.

Narrador (amb els ulls humits): ...ben poca cosa. Però la història de l’arbre és bona, perquè em permet explicar una experiència íntima, o potser la vivència de la pròpia intimitat. Aquella llum vermella que es reflectia en el mosaic fred, i l’olor vegetal de l’avet... era tan misteriós, tan irreal, però m’hi sentia tan bé...!

La Mort se’l continua mirant mantenint la mateixa expressió.

Narrador: (mirant-se a la Mort) Quan va ser que em vaig començar a perdre? En quin moment em vaig desconnectar?
Mort: Tu què creus?
Narrador: No ho sé, tu no m’ho pots dir?
Mort: Saps que no puc. Ets tu qui ho ha de veure.

Pausa.

Narrador: Potser quan em vaig començar a fer preguntes per intentar atrapar-ho tot. Potser quan vaig vendre la meva ànima a la por, pensant-me que així l’aigua de la vida no s’esmunyiria mai més entremig dels meus dits. Potser quan vaig aprendre a menysprear el present...

Fi

ET LUX IN TENEBRIS LUCENT

Un mirada interessant sobre el sofriment i el sentit de viure

Ja deu fer dos o tres anys que em va arribar un llibre d'un gran valor transformador. Es tracta de la narració en primera persona d'un psicòleg jueu sobre la seva experiència d'empresonament en un camp de concentració nazi.

Com us deveu imaginar, és una història sobre l'aniquilació, i no em refereixo precisament a la física que, en determinades circumstàncies pot ser viscuda com un dolç alliberament per a alguns, o com una tendra carícia de l'Amor Diví per a d'altres. Em refereixo a l'aniquil·lació de la identitat i de la intimitat humanes en el seu sentit més profund, introduïda en el llibre a través de la metàfora de la nuesa. Aquesta metàfora la trobem magistralment expressada en la narració de l'escena de l'ingrés al camp, on els protagonistes són despullats totalment. I totalment vol dir, entre d'altres coses, desproveïts del seu nom i de qualsevol vestimenta que sobresurti més enllà del perímetre de la pell inclòs el propi pel corporal.

Després, la narració avança jugant entre el diari personal de l'home i les notes de camp del psicòleg que aprofita l'extremisme de la vivència per a observar, des del punt de vista científic, com la ment humana és capaç de "sobreviure" en aquest tipus de condicions d'absoluta negació i sofriment.

Imatge de domini públic realitzada per un soldat nord americà en el moment de l'alliberació d'una camp d'extermini Nazi.

Crec que és en la segona meitat del llibre que l'autor fa al·lusió a la coneguda frase de l'evangeli de Joan, "et lux in tenebris lucent", que tradueix d'aquesta manera, "i malgrat tot, la llum brilla en la foscor".

El llibre es titula L'home a la recerca de sentit, i l'autor és en Victor Frankl, conegut psicòleg que més endavant desenvoluparia la logoteràpia i l'anàlisi existencial, corrents que podriem considerar dins l'anomenada psicologia humanista.

"El amor a sí mismo es el punto de partida del crecimiento de la persona que siente el valor de hacerse responsable de su propia existencia."

Viktor Frankl

Ei... fins la propera!

VESTIGIS

Una lliçó pràctica d'impermanència

Ha estat tota una lliço sobre la transitorietat dels fenòmens. D'una manera totalment fortuïta i accidental, he esborrat el blog sencer sense possibilitat de restaurar-lo. Tan sols queda la possibilitat de començar de zero, aprofitant l'adreça que ja tenia registrada.

Malgrat tot, he pogut recuperar, a través dels cachés dels cercadors Google i Yahoo, el contingut de les diferents entrades (tret de les darreres), i desar-les en local.

Us les ofereixo en format PDF a través d'aquest enllaç:

• Perspectives: vestigis d'un blog

El blog Perspectives, diari d'una recerca, ha mort, i de les seves restes n'està naixent alguna cosa nova, potser completament diferent.

No hi ha retorn, només vestígis en l'aire permanent

Fins aviat!