dimarts, 18 de maig de 2010

Avanzar paso a paso: El efecto sombra

Què hi ha de terapèutic en allò educatiu? Què hi ha d'educatiu en allò terapèutic?

Avui he trobat això. M'ha arribat quasi per casualitat. És psicologia junguina (a mi m'agrada molt):
Avanzar paso a paso: El efecto sombra

Chao!

Xavi

divendres, 5 de febrer de 2010

EL TÍTOL, POSA-LI TU MATEIX/A

 [Versió CAT:]
1.                                    2.                                  3.
Durant l'any 2009 la situació no ha fet més que empitjorar i el poble tibetà segueix patint empresonaments i execucions. L'octubre de 2009, la Xina va executar a quatre tibetans: Lobsang Gyaltsen, de 27 anys (Foto 1); Penkyi, de 21(Foto 2); Loyak, de 25, i un tibetà no identificat per participar en protestes el 2008. El documentalista Dhondup Wangchen (Foto 3), va ser detingut, jutjat i empresonat per la realització d'un reportatge sobre la situació al Tibet. També pateixen la repressió xinesa representants d'altres minories ètniques com els uigurs o fins i tot ciutadans xinesos defensors dels drets humans com mostren les últimes notícies relatives a l'advocat Gao Zhisheng, candidat al premi Nobel de la Pau i desaparegut des de fa un any.

Font original: Ven. Thubten Wangchen Dir. Fundació Casa del Tibet Barcelona. Llista de distribució d'activitats.


[Versión ES:]
 
1.                                     2.                                 3.
En el año 2009 la situación no ha hecho más que empeorar y el pueblo tibetano sigue sufriendo encarcelamientos y ejecuciones. En octubre de 2009, China ejecutó a cuatro tibetanos: Lobsang Gyaltsen, de 27 años (Foto 1);  Penkyi, de 21 (Foto 2); Loyak, de 25; y un tibetano no identificado por participar en protestas en 2008. El documentalista Dhondup Wangchen (foto 3), fue detenido, juzgado y encarcelado por la realización de un reportaje sobre la situación en el Tíbet. También sufren la represión china representantes de otras minorías étnicas como los uigures o incluso ciudadanos chinos defensores de los derechos humanos como muestran las últimas noticias relativas al abogado Gao Zhisheng, candidato al premio Nobel de la Paz y desaparecido desde hace un año.

Fuente original: Ven. Thubten Wangchen Dir. Fundació Casa del Tibet Barcelona. Lista de distribución de actividades.


OM MANI PADME HUNG...

dijous, 21 de gener de 2010

UN POEMA RESCATAT DEL SILENCI

Com un missatge en una ampolla llençada al mar

......sssshhhhhtt..., escolteu...:

Háblame
Un haz de luz en medio de un silencio estridente,
oscuridad bañada de azul.
Un grito viajando en el vacío a la velocidad del sonido,
corrosiva soledad del caminante sin rumbo.
No hay respuesta para el sediento viajero,
ni siquiera el eco de su corazón partido.

Anónimo en la Red

...si fas una pausa en acabar de llegir-lo, escoltaràs un silenci deliciós.

Chao!

dijous, 31 de desembre de 2009

Una invitació al dubte

A propòsit d'una investigació que potser tornarà a caminar

Dubtem per inseguretat, dubtem per prevenció o potser per costum, dubtem per protegir-nos, per no cometre errors, per no ser atacats, dubtem per sembrar el dubte als nostres adversaris, dubtem per semblar sensats i, de vegades, ni tan sols sabem per què dubtem , però ... sabem dubtar?

Dubtar és sa però cal saber-ho fer. Per a mi el dubte és una cosa que apareix, una emoció que sorgeix de la perplexitat, del "no veure-ho clar". I aquí és on germinen els interrogants. A partir d'aquest moment el dubte deixa de ser només una emoció i comença a convertir-se en mètode. El dubte neix, doncs, en la foscor com una demanda peremptòria de claredat. El dubte es nodreix, en el seu primer alè, de la necessitat de saber, de donar resposta a allò nou que encara no ha estat conquerit per allò plausible. El dubte, entès d'aquesta manera, és el que dóna sentit per a mi a tot esforç de recerca.



Sabeu una cosa? No és a l'Himalaia, és... al... Pedra...!


La investigació encarna el mètode i les accions, dibuixa els límits del terreny on es trepitja i dóna veu als seus protagonistes. No obstant això, el sentit procedeix d'un altre lloc, on rau el desig de conèixer, d'aprendre, de donar nom al que encara no es pot nomenar. Un sentit rescatat pel dubte, reviscut i interrogat durant tot el procés d'investigació per ser revelat i retingut finalment, com diria Zambrano, en el domini de les paraules escrites.

Que tingueu un bon any, veteranes i veterans ;D...!!!!

dissabte, 21 de març de 2009

LA METÀFORA DE LA FONT

En agraïment a l'acompanyament que rebo

Entrada recuperada del desaparegut blog Perspectives. Diari d'una recerca, publicada el divendres 30 de novembre de 2007
La metàfora de la font
Un apunt sobre els conceptes budistes de la interdependència i la vacuïtat

Imagina’t que t’estàs banyant en una font d’aigua termal. La font és com una mena de safareig d’on brollen diversos dolls d’aigua calenta que afloren a la superfície com si fossin
bombolles: blub-blub-blub-blub...

Te les mires. Saps què són, de què estan fetes, com funcionen i no tens problemes per acceptar-ho: unes emanacions d’aigua temperada que brollen amb força des del fons creant uns corrents ascendents que produeixen, en arribar a la superfície, uns promontoris d’aigua en constant agitació. De fet parteixes d’això perquè és el que en saps. Saps que les bombolles no són més que un fenomen produït per l’aflorament d’un doll d’aigua en la superfície d’una bassa. Saps que la seva naturalesa és canviant, que no és estàtica: l’aigua de què estan fetes aquestes bombolles no és mai la mateixa; puja, aflora i es dissipa, puja, aflora i es dissipa, puja, aflora...

Salta a la vista que no tenen una existència pròpia ni independent. Depenen d’un conjunt de condicions i de causes: la profunditat del bassal, la pressió en què surten els dolls, la temperatura, l’activitat geològica que va fracturar la roca per on emanen, la pluviometria de les muntanyes properes... Tanmateix, si vols pots percebre-les com a objectes estàtics, com si tinguessin una existència independent. És molt senzill. N’hi ha prou fent un simple exercici:
En tries una, li poses la mà al damunt suaument i notes la seva pressió, la seva forma ondulant i el seu moviment; és una sensació agradable i juganera; deixes passar una estona fins a familiaritzar-te amb la nova amiga; i ara, te la mires com un objecte oblidant de què està feta, com s’ha format i d’on prové el seu moviment; ara és un ésser que es bellugasota la teva mà; fins i tot li podries posar un nom; per què no ho proves? Potser així li agafes afecte.
Ara la veus com un objecte independent que té una existència pròpia. Igual que tu? En realitat, saps que aquesta existència independent de les bombolles és una il·lusió que has creat amb la teva ment i que pots retornar a la visió directe del fenomen real sempre que vulguis. Però... imagina’t per un moment que amb nosaltres passés exactament el mateix.

...I si resultés que som com les bombolles, fenòmens sense una existència independent, resultat d’un fluir constant de substàncies, d’energia i de pensaments...? Potser l’única cosa que ens diferencia de la nostra bombolla és la velocitat en què percebem el canvi.

Sssshhhhh.... Hi pensaràs...?

Fins la propera.

dissabte, 3 de gener de 2009

"HEROES"

I heroïnes

En Hiro Nakamura era el meu personatge preferit de la sèrie de TV Heroes [1]. De tots els herois i heroïnes protagonistes, en Hiro era el que més s'assemblava a un antiheroi: físicament d'allò més corrent, de tarannà provincià -qualitat accentuada per un domini de l'anglès ortopèdic- i d'una ingenuïtat que incomodava al més pintat, fins i tot als dolents. Deia coses tan rares que costaven d'entendre... alguna cosa així com que volia salvar el món, crec.



Però potser al capdavall en Hiro no és pas un personatge tan estrany. Si no digueu-me qui de vosaltres no ha somniat mai en ser protagonista de la noble missió de salvar el món fent ús d'algun poder sobrenatural. A més, i si salvar el món no fos una empresa tan novel·lesca com sembla? I si es tractés d'una tasca que pogués ser duta a terme dins l'esfera més propera a cadascú i a cadascuna de nosaltres? I vist des d'un punt de vista quantitatiu, quina seria la mesura d'una acció heroica? És a dir quantes "unitats de món" salvades per "acció" serien necessàries per a poder afirmar que ens trobem davant d'una "heroïcitat"? Però abans de respondre caldria esbrinar què coi és una "unitat de món"? Un nombre determinat d'hectàrees? Uns metres cúbics d'espai vital? La massa del planeta dividida pel nombre d'habitants en la data del naixement de Crist, o en la data de la invenció de l'impremta... o en la data del primer vol tripulat a l'espai?

Buuufffff, em sembla que ens estem complicant la vida. Potser tot plegat és més senzill. Què tal si fem que la mesura del món siguem nosaltres mateixos? Al cap i a la fi, què és el món sinó la vivència que en tenim els éssers que l'habitem? Sense les nostres mirades, sense les experiències individuals i compartides que en tenim, sense els judicis i prejudicis que hi fem o sense la consciència de ser-hi presents, no hi hauria món; en qualsevol cas, manllevant una idea de Freire, tan sols hi hauria entorn:
"Reflexionar, evaluar programar, investigar, transformar son especifidades de los seres humanos en el mundo y con el mundo. La vida se torna existencia y el entorno, mundo, cuando la conciencia del mundo, que implica conciencia de mí, al emerger ya se encuentra en relación dialéctica con el mundo."
(Freire 2007) [2].
Aleshores, potser salvar el món consisteix simplement en salvar-se a un mateix, ja que som nosaltres a través de cada vida que fem món el món. I ho fem edificant-lo, degradant-lo, admirant-lo, anomenant-lo i transformant-lo; en definitiva, tantes heroïcitats com vivències possibles...i tantes salvacions com mirades diferents: realitzar una gran obra, defensar els desvalguts, caminar cap a la il·luminació o renunciar a la pròpia llegenda personal per la impossibilitat atàvica d'abandonar als qui han arribat al món a través teu, per la necessitat peremptòria de nodrir-los amb un amor de naturalesa gairebé bioquímica.

Mrs . Darling amb dos dels seus fills.

Aquesta darrera és la història dels herois que decideixen quedar-se a terra per enfrontar-se a un exèrcit de monstres i de dimonis que rarament surten a cap pel·lícula d'aventures. Herois i heroïnes com Mr. Darling a la pel·lícula de Peter Pan [3], un home tímid d'allò més corrent, assalariat mediocre, espantadís i avorrit, apretat i autocontingut, però que, com explica Mrs. Darling als seus fills amb una gran tendresa, un home molt valent perquè ha estat capaç de renunciar als seus somnis per donar vida als qui més estima.

Feliç 2009, herois i heroïnes!

[1] El que dic es basa en la primera temporada, ara ja deu fer tres o quatre anys; les altres temporades ja no valien res; als nord-americans sovint els passa com a mi amb la cuina, quan un plat em comença a quedar bo no em sé aturar a temps i li vaig afegint espècies i condiments fins que l'esguerro; l'art té més a veure amb la mesura que amb la qualitat dels materials.

[2] Freire, P. (2007).
A la sombra de este árbol. Barcelona: El Roure.

[3]
Peter Pan. USA 2003. Dir. P. J. Hogan. Universal Pictures. (sento no haver trobat l'escena en qüestió al YouTube; dec ser un mal buscador o potser els grans herois continuen interessant més que no pas els "pringats" com Mr. Darling).

dimarts, 16 de desembre de 2008

EL SAFAREIG

O com la teva ment crea la realitat que t'envolta
(...) Ets dins un safareig ple d'aigua. La quietud és absoluta. Amb prou feines respires. Mires la superfície de l'aigua que hi ha al teu voltant. És ben plana. De fet, és un mirall que reflexa el teu rostre, el teu cos, amb una nitidesa absoluta; de fet és un vidre de puresa mineral d'una transparència tal que la imatge del fons del safareig es fa present amb tota la seva frescor sense haver de vèncer cap resistència. Tot és allà i prou: petites comunitats de granets de sorra, una munió de ratllades i de taques insolubles vestigis muts d'episodis viscuts, el tap del desaigua lligat a una cadeneta d'acer inoxidable...
(...) Ets dins el safareig i la teva respiració s'ha fet més profunda i seguida. La superfície de l'aigua es balanceja uns graus amb cada expansió i contracció de l'abdomen. Vaivé suau i lleugers tremolors que fan vibrar la teva imatge reflectida i que conviden a ballar les comunitats de granets de sorra, que habiten al fons, sobre unes línies i unes taques que fan ziga-zaga. La cadeneta d'acer segueix el ritme i el tap continua ferm al seu lloc.
(...) Ets dins el safareig xapotejant amb els braços damunt de l'aigua, cada cop amb més força i més intensament. Ara la superfície s'alça en grans ondulacions que xoquen contra la paret del safareig. Tot és agitació i moviment. La teva imatge s'ha disgregat de tal manera que resulta impossible recompondre-la. Les comunitats de grans de sorra han aixecat el vol i la cadeneta s'arrosega d'un costat a l'altre inflingint petites estravades al tap, el qual deixa esmunyir minúscules quantitats d'aigua alliberant bombolletes perdudes cap a la superfície. Les onades i els esquitxos mullen la teva pell fins les espatlles.

Quan torna la calma res ja no és com abans. Ara tens fred i la pell de gallina. Les comunitats de grans de sorra són unes altres i s'han instal·lat en regions diferens del fons, i la cadeneta del tap ha quedat enroscada al seu voltant.
Com el teu cos dins l'aigua del safareix, la teva ment i el món que t'envolta.
Més enllà d'aquesta metàfora la ciència ens dóna indicis que no deixen pas indiferent. Però d'això ja ens n'ocuparem una altra estona.

Chao...!